És vent aquesta por? És ara, és mai. El foc s’enfuig i el temps renaix. Desgel de llum. Per què ploreu com animals?
Besllum de sal, l’assot del vent, camins d’asfalt, l’amarg desgel, l’aigua solar, sang dels estels, lluna de sang.
(Amor), deixem el món, els seus budells, els seus racons, el seu cervell, el so estrident del cos inert de la ciutat. Amera el fluix, boires de fum, ruïnes de fang, extint el cel, dóna’m la mà. Per què ploreu com animals?
Hi ha amor al desllunat del teu instint, al teu repòs. Hi havia amor, n’estic segur. Com havia jo de mirar-te als ulls?
És la paüra dels pioners, és el desert dels exiliats, eixa és la por, l’obscenitat, la llum que ens mostra la veritat.
Jo conjugava el meu dolor, Amada Adama, el teu amor, com un palídrom de desig. Potser estem sols, ens és igual, recuperem l’udol trencat, recuperem el crit que ve del fons mateix del nostre ser.
Ja sent la teua veu, el teu mirall dins del mirall que ofega el foc que amaga el sofre en el col·lapse dels volcans.
És la cremor del temps passat, de tot allò que hem volgut ser. És un malson, el ventre obert dels alienats.
Jo conjurava el teu dolor, (Amada Adama), el teu desig, com un palíndrom de plaer. Potser estem sols, ens és igual, recuperem l’udol trencat, recuperem el crit que ve del fons mateix del nostre ser.
És vent aquesta por? És ara, és mai. El foc s’enfuig i el temps renaix. Besllum de gel. Per què ploreu com animals?
Per què ploreu com animals l’amarg desgel dins del mirall, roques del temps, com havia jo de sagnar per tu?
Però ara és tard perquè estem sols, potser ens hem caigut del temps, per què ploreu com animals al cos tan quiet de la ciutat? Com havia jo de plorar per tu? Com havia jo de cridar per tu? Com havia jo de poder fer més? Per què plorem com animals?
