Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Ens ho ha de dir la veu tremolosa
i trista d’un campanar.
Un cop de llum i el crit de d’una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap.
O potser un gall
que dins la cort canta.
La nit és morta, i ja es fa clar,
la nit és morta, i ja es fa clar.
Mentre jo canto, de matinada,
la vila és adormida encara.
Quan jo n’era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
A força de nits
m’estimo la vida
i d’ella en vaig fent
la millor amiga,
a cop de veritats,
a cop de mentides,
un poc em fa mal,
un poc em fascina.
A força de nits
invento les albes
que cada matí
desvetllen la plana,
i espero el seu crit
que em digui “és ara”,
per ser al seu costat
si serveixo encara.
Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia
se’m torna el lloc d’un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m’aclareix,
a casa sol immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix
