El vent, el Sol i jo
lluitàvem a mort aquell vespre,
tant sols per besar-te.
No es calmava la brisa,
no volia morir el dia, frisant
tant sols per besar-te.
Ara, quan el Sol ja ha mort mil vegades,
i el vent, maleït, ha esborrat tes petjades,
ara, que no sóc per a tu ni tant sols un record,
encara sento l’aroma dels teus cabells,
cruel, me’l porta el vent
amb el ressò del teu riure.
Aquí, al meu racó del món,
el mateix Sol que et besava,
és el que crema, ara,
el meu record
infinit.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /