Condemnat a respirar aquest aire d’espines,
fetes de pols de dies que no tornaran.
Però ara és el moment més masoquista
i, sàdic, t´odies la pell.
Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.
El meu neguit inflable és l´inefable caràcter:
sobrietat indesxifrable de temps no coneguts.
La paciència subtil, cadena que no es trencarà
i les dents amortiran el cop.
Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.
I el destí, ferit, cau pel seu pes,
condemnat a la pols dels dies,
condemnat a aquest aire fet d’espines,
fins avui i no demà.
Però no val la pena pensar-hi, queda molt temps.
