Rambla, rambla, rambla, rambla vella.

Passeig melancòlic, llarg passeig amic,
com una avinguda de dibuix antic,
com una alameda de litrografia,
plena de silencis i de poesia,
plena de pedrissos i de soledat …
Ja passa una vella, ja passa un soldat.
Els arbres segueixen el llit d’un torrent
vorejat de tàpies i hortes de convent.

Vés-hi, com una ombra de la nit entrada,
pels carrers ombrívols de la cantonada,
poblats de llegendes i de patis grans
que els fanals endolen mig agonitzants:
Carrers de noctàmbul, d’aire expiatori,
amb llantions que cremen sota un purgatori,
i horts tancats que envien celestial perfum,
i botigues fredes sense foc ni llum.

Rambla, rambla, rambla vella.

Del passeig romàntic és ara el moment.
La misantropia, l’enamorament,
el dol taciturn, la febre, el desvari,
corpresos se senten del lloc solitari
per on de vegades transita a gran pas,
amb el vell paraigua subjecte del braç,
una pensativa lànguida figura
d’home que es passeja per la raó pura,
deixant, per una hora, l’estudi i l’alberg:
tal com passejava Kant o Koenigsberg.

De Rambla Vella, un llarg poema de Miquel dels Sants Oliver, Els Valldemossa
n’hem escollit diverses estrofes i en Rafel hi ha posat música. Les dues darreres frases
són recitades.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /