RODOLFO
RODOLFO
Oh, quina mà tan freda…!
Deix que jo li doni abric.
Què vols, què cerques?
De nit, poc discerneixes.
Però per fortuna
Avui és nit de lluna,
i aquí, la lluna, mai dóna l’esquena.
Espera, no te’n vagis,
I en un plis t’explico coses:
qui sóc, què faig i com vibro…
Mola?
Qui sóc? Qui sóc? Un mer poeta.
Què és el que faig? Escric.
Com sobrevisc? Visc.
Sent pobre, reparteixo
a tall de gran senyor
flors i alquímies d’amor.
I de relats quimèrics
i jocs imaginaris,
d’això, en sóc milionari.
I sé que ara m’ataquen
atrets pels meus joiells
dos lladres: els ulls bells,
ulls que han entrat amb tu
fent que el somni més fi
i el desig més rotund
de sobte es tornin fum!
Però el furt ben poc importa:
en entrar tu per la porta,
dins meu s’hi ha fet la llum!
Ara que jo m’he buidat,
et toca a tu. Xerra, garla.
Qui ets?
Quin fat ens amagues…?
