No puc sortir de casa,
no goso treure el nas
i el metge, que és un ase,
em diu que sóc un cas.
El drama que m’afecta
li és indiferent
i del meu gran defecte
es burla tot dient:
“Quin nas ! Quin nas !
Valga’m Déu, quin nas ! “
Sempre al seu darrera
n’és el meu corcó,
el cas del nas m’exaspera.
Si algú volgués donar-me una solució …
Si agafo les tisores crida: no, no, no no !
Sempre al seu darrera
n’és el meu corcó,
el cas del nas m’exaspera.
Si el nas arriba a l’hora
m’espera impacient.
I quan el nas ja és fora
tot just deixo el seient.
La gent que se n’adona
ho esbomba tot seguit
i al cap de poca estona
esclata un gran brogit.
“Quin nas ! Quin nas !
Valga’m Déu, quin nas ! “
Sempre al seu darrera …
Ahir em diu l’estimada:
“Més val més que girem full”
Li feia una besada
per poc li trec un ull.
“Quimet, deixem-ho córrer,
hauràs de dormir al ras.
Au, ves-te’n a la porra
i emporta’t aquest nas ! “
“Quin nas ! Quin nas !
Valga’m Déu, quin nas ! “
Sempre al seu darrera …
