Ens van tallar la paraula, ens van lligar les mans,
Ens van ensenyar una faula, per quan seriem més grans.
Ens van vestir de diumenge, ens van donar un drapeu
A l’ombra del pam que penja, ens van embrutar la neu.
Vostra muntanya és bonica ens van dir els promotors
Vam escoltar la música, ara plorem els pastors.
D’una llengua de riquesa tant plena de mots pregons
Passat la dida francesa, ens queda quatre cançons.
Només ballem sardana i anem cantant lo Pardal
Se’ls endu la tramontana tot just resta el cadafal.
De tant en tant una casa es bateja «aqui estem bé»
Nosaltres prenem un ase per un cavall timoner.
Ens vé una patuleia a Canet i Argeles
I un vell català em deia, ara som estrangers
I un vell català nos deia nosaltres som estrangers.
Més, qui sap si demà quan neixi un nou dia
Un demà que el cel cria, com se cria un ocell
Més qui sap si demà no tocaran campanes.
Campanes d’or i sang, dins del cor català
Amorosos de ses planes, per assecar el fang.
Més qui sap si demà, sempre hi ha hagut demà
I demà tornarà, pel país català
