Quan un es torna gran, jo en sóc un bon exemple,
i escolta tant sovint: “¡ què bé et veig i estàs!“,
No ho diuen pas al Crist, que rau sagnant al temple.
A aquestes frases no, no en faig el mínim cas.
Freqüentment m’ho diu gent d’aspecte mil·lenari,
i d’altres que, potser, fa temps que no m’han vist.
Però, no ho he escoltat mai, allí al confessionari:
no hi vaig des de vailet, és fosc, arnat i trist.
Però si l’opinió ve d’una dona agradable,
automàticament m’imagino saltant,
com ho fa un perxeró damunt una euga afable:
és l’amor d’un moment, l’amor passavolant…
“Per a tu no passa el temps…”, és la frase predilecta.
S’usa per quedar bé : aquest no és el meu cas.
Se’m recalca (ho sé prou) amb un posat d’afecte.
Sovint noto llavors, que em puja la mosca al nas…
Què saben dels meus mals , de les meves cabòries?
Ni tant sols els doctors, aquests mataparents…
dels que no he entès mai les seves oratòries:
em provoquen un fort i llarg avorriment.
Si mai estic pansit, com són un artista,
ho sé dissimular i m’ho guardo per mi.
Ja hi ha prou maldecaps per anar amb la cara trista.
Somric, dic: “estic bé!, què sí!, què sí…!“
La vida és un seguit de coses i més coses,
i a la meva edat pensen com un mamut,
tal un fardell punxant, de cardos i de roses,
fins que al final com tots, adéu i tururut.
Acabaré aclarint a la gent que m’ausculta,
que es mirin al mirall com faig cada matí.
Si no s’agraden gens, que es posin un multa,
o remuguin baixet: “ el Déu em va parir… “
Quan arribi el moment que tot es deslloriga,
que tant se te’n refot si és de dia o de nit,
en quedarà el consol d’anar a buscar la figa
d’una professional que et diu el preu, i al llit…
I quan de cos present, allí a la funerària,
sempre i haurà un beneit que dirà consternat :
“Sembla que estigui viu”, i cosa extraordinària!
mirant-me l’entrecuix, exclamarà: “¡trempat!“
Quan un es torna vell, se li arruga la pell…
