Clou l’estiu i la terra respira en cada fulla que neix de cada tija que creix arrapada als
marges. I nosaltres, potser som ja a l’últim mot i encara ens cal trobar la paraula
exacta, el gest precís, el crit, el plor, el vòmit que expliquin això nostre, que ens
serveixin de cisell davant tant d’absurd, que ens permetin dir “m’ets”, “et soc”, “hem”,
“som” sense haver-nos-hi de jugar la vida cada vegada.
No ho sabíem, però era com si ja ho duguéssim escrit al clatell, amb mala lletra, amb
traços fondos, roents, de mal llegir, com una profecia; a lloc des del primer dia que vas
entrar a casa, trabocant-ho tot i deixant l’habitació potes enlaire i les nostres vides
xopes l’un de l’altre.
Què ens som tu i jo? Sopluig, cau, clot, plany? Nits de son trencat i matins d’ulls botits i
eufòrics, dos éssers estabornits per lo bonic que és tot plegat quan t’ho mires sense
voler-hi veure res més del que hi ha; dos arbres d’arrel nua, dos nàufrags que
s’estimben i s’estimen encara que només sigui en defensa pròpia, perquè saben que
això els ha de salvar la vida, com si estimar-se ens fes palpables i donés testimoni de
que hem passat pel món.
I tanmateix, tot es desfà i tot s’afona; però naixeré de nou, peixet de plata, i seré crit i
oblit de tota la tristesa que et sé i amagues, i et diré, si no ho he dit fins ara “Ets una
estesa de presseguers florits, de rosers de marge, el crit de llum que es desclou a
l’eixida de casa”.
