Que maques eixes dates, oh estimada, que emotives,
que sadollem l’amor a cop de Visa i taló.
“Que jo sols vull carinyu”, em diu, “saps com t’adoro”,
que vol dir “gasta per favor”.
Però aquest any per principis, dic prou, fora aquests vicis
de demostrar l’afecte enriquint el joier.
Avui li planto cara, prou de quincalla rara,
que a sobre ha de quedar-li bé.
I al vespre a l’entrar a casa, com un cadell amb gana,
espera inquieta el paquetet.
Li dic com me l’estimo, però com que res tragino
muta en harpia l’angelet.
Per evitar un conflicte, amb tan clar veredicte,
truco a deshora i m’obre l’orfebre espantat.
Deixo la setmanada en dues arracades
i un braçalet gruixut d’or blanc.
I he fet una reserva, esquivant la caterva
d’enamorats per entaular.
Li he dit “Posa’t ben maca”, que diguin “Quina jaca
que sopa amb aquest matapà”.
I pagant el peatge de detall i farratge,
la nit acaba amb esgarips, grinyols de somier.
Si estimar-se alhora no fa despesa a fora
ja veig que no serveix per a res.
Haurem d’anar fent l’estúpid, per anar mantenint “Cupid”…
