Llum dels vostres ulls ha entrat endins dels meus:
escrit està al meu cor el vostre gest.
Llavis que al parlar donen una dolçor
que va dient a l’ànima: sospira!
Princesa, Nausica:
dir-vos que us am no cal!
La rosa és sense perquè,
floreix perquè floreix.
Vaig fer tants camins
dubtosos per la mar…
Amor, de vós jo en sent més que no en sé.
Prengueu la cançó que no, no vaig fer jo;
vós sola l’escriguéreu mirant-me.
Princesa, Nausica:
dir-vos que us am no cal!
La rosa és sense perquè,
floreix perquè floreix.
Àngel, vostres ulls
la lluna han deixat ben lluny
i ja Ningú s’acosta al sol daurat.
Princesa, Nausica!

Així va cantar el nostre heroi i tots emmudiren en el silenci.
Després d’aquesta aventura amb Nausica – amb bellesa rebuda dels déus -,
on Ulisses aprèn què vol dir la tendresa, els feacis l’acompanyaren en la seua
darrera travessia.
Aquell de mil cares, que va eixir de les terres de Troia, carregat de tresors
materials i d’orgull, a poc a poc ho ha perdut tot, però potser ha guanyat un altre
tresor i un altre nom. Ha sigut un llarg viatge d’aventures i de coneixença, de
monstres i de magues, de sirenes i mons subterranis, d’illes d’immortalitat i
donzelles bellíssimes. Però aquell, el de multiforme enginy, ha portat sempre al cor
Ítaca, i ha sabut anar sempre més lluny.
I ara, amerat de saviesa, lliure ja de totes les cadenes, arriba al seu destí on
contemplarà, a l’espill de la veritat, el seu rostre no falsificat.
Cauen les Hores.
Ja no hi ha cap misteri,
ni cap pregunta.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /