Entre parets
tot sona diferent.
Camins pautats,
el pitjor càstig per l’ocell.
Sense moure pas els peus,
viatjo sempre amb la ment i és quan veig
que ni l’ombra em reconec.
Mirant a través
de senyals imponents.
Cercant el moment
que trenqui, doni el tret.
Sense excusa no sortiré,
diuen que aquí s’està bé, qui sap eh?
Potser ara sí ho crec.
Fonent els al·licients,
destruint l’argument,
seguim fent un cau d’on no hi ha res, d’on no hi ha res.
Sempre esperant, sempre absent.
Buscant raons sense encert.
Buscant la por com paraula sense accent, sense accent.
Mirall sense reflex,
paraules sense fets.
Metall cobrint els peus,
anhels que mai prenen moviment.
Presons de paper,
doblegades com vaixells per aquells
que sí que han fet un pas més.
Potser no és aquest
un lloc per ser valent.
Caldrà esperar més
fins que no hi hagi remei.
I potser no sortiré,
diuen que aquí s’està bé, qui sap eh?
Potser ara sí ho crec.
Fonent els al·licients,
destruint l’argument,
seguim fent un cau d’on no hi ha res, d’on no hi ha res.
Sempre esperant, sempre absent.
Buscant raons sense encert.
Buscant la por com paraula sense accent, sense accent.
