Tens uns ullets d’infant malalt.
Pel que fa als meus, són ulls d’arlot.
Tot just en sortir de l’escola
vares girar-me a mi els teus ulls
i els vas fixar en un punt concret,
i els vas fixar en un punt concret.
Ah, petita! Ah, petita!
T’ensenyaré el verb estimar,
a declinar-lo tendrament
lluny dels gelosos i els turments,
igual que el sol que ara es fondrà,
igual que el sol que ara es fondrà.
El teu coll és com el d’un cigne
i jo tinc les mans de vellut.
Tot passejant pel pati brut
de l’escola em vares fer signe
de seguir-te pels teus viaranys,
com si haguessis tingut tu vint anys.
Ah, petita! Ah, petita!
T’ensenyaré també a morir.
T’ensenyaré a marxar suaument
lluny dels gelosos i els turments,
igual que el sol se’n va a ponent,
igual que el jorn se’n va a ponent.
El teu bust és fet per als ultratges
i jo començo a somniar
per no arrencar-te el vestidet
que no cobreix sinó un demà
que ja s’acosta i fa camí,
que ja s’acosta i fa camí.
Ah, petita! Ah, petita!
Torna amb les nines, vés-te’n ja.
Vull que ara marxis dolçament
molt lluny de mi i dels meus turments.
Et tornaré a veure aviat.
Et tornaré a veure aviat.
Molt aviat, n’estic segur,
quan no duràs sota el vestit
el Codi Penal.
