Per millorar me’n tornarė
a les terres de Castella,
on el valor renovella
i sempre s’acompleix el bé;
travessaré abans l’Aragó,
on és tan bona la llavor
que m’imagino ser a Lleó,
on deixo el cor sempre que vinc
tret del vostre honor, que retinc
i us deixo el cor i el cos per feu,
i vós, Senyora, amb Déu resteu.

Senyora, quan ve el record ple
de com sou d’amable i bella
i estic muntat a la sella,
vostra amistat em trava el fre.
Vindré tant si us plau com si no,
perquè no tinc dret ni raó,
i que em perdoni el Creador.
Ja que, a servir-vos bé m’avinc
i això, com les mans, us sostinc.
I ja que en mi no hi ha res meu,
amb mi feu el que us plagui, feu.

La joventut a vós manté
i la saviesa us ensella
vers on el pler se segella!
Senyora, el vostre amor em té,
tancat a ta vostra presó,
lligat pel coll amb un cordó.
Sóc vostre sense cap raó,
per la bona fe que us mantinc
des que del desmai em revinc.
La vostra màgia no és pas lleu
que així em feu fondre com la neu.

A la bella dama convé,
quan son amant s’hi querella,
que no es rebel·li contra ella
i res no trobi per refer
que no el faci semblar un bretó
-que espera en va el seu reietó-
i va perdent temps i raó.
AI seu davant he estat sols cinc
cops i en dos quasi no em sostinc
sobre els peus, i em sabé tant greu
que recordava aquell, l’Andreu.

Si d’un dolç bes tinc la mercè
no vola més orenella,
esparver ni pastorella
com cap a vós el meu voler
senyora de rostre bufó.
Sols de dar-me una ocasió
és per mi com un gran guardó,
i si a estimar-vos jo m’avinc
sense saber del cert si us tinc,
ara que vós un lloc em feu
al vostre cor, imagineu.

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /