veig un senyal deu ser d’avorriment
tampoc vull fer que m’entretingui res
ni tornar a caure en aquella cançó
que em dóna vida
vull que m’envolti la llum del menjador
vull que m’ofegui la sort del primer món
menjar les ungles, recollir els cabells
pensar en persones i no dir-los-hi res
sento la mandra palpitant-me dins
passo la tarda passejant pel pis
amb mitja iarda de ciment i flors
que em dóna vida
vull tornar a seure i descomptar il·lusions
vull que la pressa se’m mengi pels talons
i que se’m tiri a sobre el temps perdut
buscant la glòria en un vidre brut
i ho sento molt, ho sento molt
però algú haurà d’escriure avui
les cançons
les cançons
borrant els noms
deixant l’espai
parant el temps
sense marques que delatin els senyals
d’aquest moment
em quedo a casa no torno a sortir
no dic t’enyoro per no repetir
se’m fa difícil recordar el teu cos
que em dóna vida
vull que m’escriguis amb lletres de desig
vull que recitis el 100% del llit
que em desitgis com un altre més
que m’expliquis qui vindrà després
vull proclamar t’estimo per descuit
vull que la inèrcia t’escrigui sense gust
plorar quan miro les fotos de nen
parlar de sexe per avorriment
i ho sento molt, ho sento molt
però algú haurà d’escriure avui
les cançons
les cançons
borrant els noms
deixant l’espai
parant el temps
sense marques que delatin els senyals
d’aquest moment