Pepeta la Paisana

Paisana de nom, paisanos remeis,
pagesa per sort que tothom mereix.
Capella dels Reis, Horta de Pimpí,
baix la parra vella que ha de fer bon vi.
 
Tomatera borda, bleda i sagí;
curava de gràcia, ella ho deia així.
Fulla d’olivera per a la tensió,
fregues de vinagre, romer en infusió.
 
Ai! Pepeta Paisana
mans d’aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d’aquells ulls plens de raó.
 
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d’alba
les gràcies te pot cantar.
Pepeta, on estàs? què m’has de curar,
que lo mal de gola no em deixa parlar;
potser una oració, frígola potser…
què m’haig de posar? veigues què haig de fer!
 
Va posar les mans, calentes de fang.
“aquí no tens res per a patir tant,
i, com a remei, quasi no et cal res:
calla tot un dia i no xarres més”.
 
Ai! Pepeta Paisana
mans d’aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d’aquells ulls plens de raó.
 
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d’alba
les gràcies te pot cantar.