Trenca l’auba. De la mar
sobre cristall sense fi,
la qui em torna a ma llar
nada com gegant delfí.
Sobre el cel, qui es cobreix d’or,
allà molt lluny se desferra,
com un núvol, una terra
qui m’ompl d’alegria el cor.
És la meva i la sospir.
La conec, la pàtria mia,
de lluny, com coneixeria
la mare que em va nodrir.
Conec ses penyes brescades
on l’ona hi romp sens parar,
ses platges, son roquissar,
ses coves i raconades.
Conec ses algues i arenes
i la remor de l’embat,
i en sé els noms i l’historiat
de ses fades i sirenes.
Conec la vela llatina
de la barca qui s’acosta
volant com una gavina
que té son niu a la costa.
Conec el bosc misteriós
qui baixa muntanya avall
i l’arbram esponerós
qui cobreix la fonda vall.
On s’arrossega el vinyal,
on l’ullastre centenari
sembla un monjo solitari
resant vora el caminal.
Conec el pagès casal,
amb ses obertes porxades
i sa llar, i el pedrissal
i ses parets blanquinades.
Jo conec les tradicions
i la parla dels que hi viuen
ses creences i oracions
i ses rodalles que hi diuen.
I el gemec del pou de torn
i lo llarg bramul del bou…
totes les remors del jorn
i el misteri que s’hi enclou,
aquell misteri infinit
del germinar de la vida
baix de la llum beneïda
o de la pau de la nit.
