Creuant els teus carrers he comprés que l’univers
comença i acaba dins dels teus ulls verds.
Dibuixe constel·lacions en la teua pell.
Dispara amb tot el que tens i protegeix-nos del temps,
que sempre ve darrere corrent com un atleta
més ràpid que el fill del vent.
La teua olor és la meua eufòria.
Tornem allí on la mar guarda el joc dels nostres peus.
Vull omplir de color groc els teus moments,
navegarem bicicletes en lloc de vaixells.
Eres la revolució que tot ho fa diferent.
Si m’ho demanes saps que em despentinaré.
M’has ensenyat que l’estima no té excés.
La teua olor és la meua eufòria.
Tu eres el meu Patraix,
el lloc de la ciutat que mai havia tingut
la sort de caminar.
Ens teníem al davant.
Perquè tu eres el meu Patraix,
el lloc de la ciutat que mai havia tingut
la sort de passejar.
I ara eres la meua llar.
La teua olor és la meua eufòria.
