Tornant del Liceu
en la nit del 7 de novembre de 1893.
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, – la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, – la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
el mira a ell, – la mira a ella,
i riu bàrbarament.
