Passejant per Barcelona
un dimecres cap al tard
he pensat ja fa una estona
que no estic enamorat.
M’he dit: «Tinc quatre pessetes,
que és el que val un cafè,
ara que les tinc les gasto,
i així ja no les tindré».

Un rellotge deia l’hora
i l’asfalt llueix per mi.
No tinc el foc que em demana
qualsevol barceloní.
Fa baixada o fa pujada,
ja no recordo el que fa,
em saluda una noieta
perquè canto en català.

M’acosto i em diu: «Bon dia».
Com «bon dia», si fa fosc…
Com que la rima és difícil
em mira i exclama «tosc!».
«No sóc pobra ni estic sola,
ni espero cap pretendent».
Aquesta noia m’intriga
pels seus ulls i el seu accent.

Com que sóc valent, la deixo.
Les intrigues em fan por.
Malgrat les quatre pessetes
un, quan vol, és un senyor.
El capvespre continua,
cada vegada és menys cap.
Netegen una façana
tota coberta de drap.

Per fi un bar m’obre les portes
com si fos un gran amic;
passo de llarg, no m’agrada,
sé el que em faig i sé el que em dic.
Si les coses no canvien
continuaré passejant;
això es deia el meu besavi
i es va morir caminant.

Ja veieu que n’és, de fàcil,
del no-res fer una cançó.
Malgrat les quatre pessetes

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /