La filla del marxant diu que n’és la més bella;
no n’és tan bella, no: d’altres n’hi han com ella.
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
La n’han treta a ballar, a les balles de setembre,
i el fadrinet li diu: – Sou rosa i no poncella!
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
– Amb què ho coneixeu, vós? Amb què ho podeu conèixer?
– I amb l’aire de ballar, no aneu gaire lleugera…
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
Poseu els peus molt plans sobre la rajoleta,
la cintura us creix, el davantal se us aixeca…
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
I el faldallí vermell d’un pam no us toca a terra…
Què em pagaríeu vós, de rosa tornar a poncella?
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
– Pagaria cent escuts, pagats d’una bosseta,
pagaria un cavall blanc guarnit a la francesa!
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
– Que a baix a la font del rei, si n’hi ha una aiga bella;
tota nina que en beu, de rosa torna poncella.
La birondom, poncella n’era i ara no en som.
– Aneu-vos vós Joan, quedeu-vos vós Roseta;
deixeu-me el fill a mi, que és la meva filleta!
La birondom, poncella n’era i mare ja som,
poncella n’era i mare ja som.