Parla una dona

Mira, dins meu, tants de ponents cansats
i cançons desapreses.
No m’abandonen els colors d’ahir,
els colors dels records, de les converses
disperses a les nits.
Misteri de l’amor. I de quin tedi
la teva cortesia, la serena
actitud vers l’abisme del desig.
D’on ve la teva veu calma i severa,
la seva mà indicant entre la boira?
Si no t’han vençut mai, si la conversa
són corbes de nivell en algun mapa
de sentiments perduts.
Si tenir la raó no t’ha servit
mai per enamorar-me,
doncs, tant de bo poguéssim canviar
la meitat de raó, de calma i seny
només per una espurna del misteri.