Deixo pàgines en blanc, dictant sempre,
miralls opacs de tant menjar-me merda.
Entres a l’estany en lluna de conserva,
m’enerva el fred quan veig la Mantis entre l’herba
Des de ben petit estic vivint com si fos gengar,
ésser tòxic arrebossant-me entre cadenes,
a dures penes el cor apreta el pit, jo veig l’empit
buscant la llum entre l’escletxa.
Estava molt ratllat, però em vaig perdre entre la mètrica,
combinació perfecta entre contingut i estètica.
Profètiques les abelles portant nèctar,
entra a dins no et salva el gram de les veuetes.
Quin pam de nas que tinc… penso massa,
estar al penya-segat m’agrada, veig volar les ànimes.
Unànime, davant el tipi em falta l’ànim,
no prenc tripis son seria absorbit pel pànic.
Vull sonar gegant, però viure estàtic
a l’ull de l’huracà hi haurà una espelma al meu tatami.
Entenc aquesta merda com si fos un Origèmi,
tancat en una sala, plorant pel ràpid.
Sempre àrtic, òptim tàctic, enigmàtic…
al rebuf del perfum de Màtrix.
El consum, en abús es torna tràgic,
per això jo no em drogo molt; suïcidi clàssic.
Desfaig el mocador del dol, com ho fa l’àcid,
entre la “ferritxa” i pols, buscant oasis.
Aguanto la pressió del cor com ho fa un xassís,
vídeos de mi, veus la ficció del meu món màgic.
Escric entre paraules àgils,
l’Edu em diu que sono autèntic (yow) perquè rapejo ràpid.
No canto balades foll, em fot pal el tràmit,
projectes el teu món millor amb un futur flàccid.
Run this shit you can run this shit,
Run this shit you can run this shit,
Run this shit you can run this shit
La meva merda és crua, trec la pols del cim.
Run this shit you can run this shit
Run this shit you can run this shit
Run this shit you can burn this shit
La meva merda és crua, sempre sona així…
