Al veure’t, l’ànima entera
se’m cobrí de tendre goig:
goig seguit de pena fera!
De primer em vaig tornar roig
i després blanc com la cera.
En tos llavis mig oberts,
beguí amor moltes vegades.
Desencert de desencerts!
Amb les teves humorades
me vas fer veure els ulls verds
Quan un menos pensa, cau,
Prou raó té el ditxo, i massa;
jo, de ton amor esclau,
quan me vas donar carbassa,
la veritat… vaig quedar blau.
I tant això em va entristir,
que res em feia estar alegre,
fins que un amic me va dir:
“A tu et pintava el blanc negre…
lo mateix me feia a mi”.
Llavors finí mon enuig,
que no crec torni mai més
a torbar ma ànima, puix
ara per mi l’amor és
de color de gos com fuig.
