On són els prats?
Tampoc no hi ha cavalls que en mengin l’herba,
i els camps de blat?
Quan manquen homes per menjar-ne el pa.
Tot ha cremat lentament o de pressa;
el vent de l’est ha bandejat l’orgull,
tot es refà, del motlle en surt la peça;
la mà que obria el llibre gira el full
i en la teulada nostra fa niu l’ocell
que va fugir al lluny.
La gent ve al món marcada per la por
de ser engolia per la terra,
de transformar-se en un tros de carbó
que atiï el foc d’una nova guerra
però una guerra de debò.
El cas és que tothom en té prou
i algú ha trobat la manera
de fer créixer una flor sense olor
per evitar molèsties a la Roser
que té urticària a la cadera.
Com seria bonic veure ja
ressonar les trompetes als núvols
i deixar-te oh terra, amb l’humà
per marxar de bracet cap enllà
on fa sol, no fa fred i hi ha pa.
On són els prats?
Tampoc no hi ha cavalls que en mengin l’herba,
i els camps de blat?
Quan manquen homes per menjar-ne el pa.
