Estira’m com si fos una brida, abriga’m donam una sortida, amassa’m com si de farina, dona’m la meva medicina, som la llum que li calia a aquest dia, una font renovable d’energia, l’amor és l’únic que ens salvaria, però ens barallem tot el dia.
Valdria una paraula senzilla, una carícia amb la mirada tranquil·la, amb poqueta cosa es pot fer justícia, fer-se petit no sempre és rendir-se, l’essència pot ser un lloc on vestir-se de pau duna innocència bonica, la teva vida encara no està escrita, tot i que et sembli mentida.
On està la gent? Necessito abraçades urgent. Ploro llàgrimes al vent que es van perdent. El món no està bé o jo no estic bé. Jo no estic bé. El món no. El món no està bé o jo no.
Estima’m com si fóssim família, sentim la sort de viure a la vida, banyem-nos en aigua beneïda, juguem, fem-nos-ho fàcil un dia que se’ns passin totes les agonies.
Mima’m una mica, anima’m. dona’m (dom) motius i treu-me els que em lliguen, tira’m llaminadures i cuida’m, a les dures i madures que em buiden, mira’m i digues-me coses fines, obre les portes per on respires, encara sanaran les ferides i trobarem alegries.
On està la gent? Necessito abraçades urgent. Ploro llàgrimes al vent que es van perdent. El món no està bé o jo no estic bé. Jo no estic bé. El món no. El món no està bé o jo no.
