Oh Magalí!

– Oh Magalí, ma ben amada!
Guaiti ton cap al finestró!
Escolta un poc aquesta albada
de tamborins tota dolçor.
Lluu dels estels la munió;
l’aura és callada…
Mes els estels s’esblaimaran
quan et veuran!
– A la cançó que el bosc entona
més que a ta albada jo faig cas:
me’n vaig a mar, i en poca estona
tornada anguila ja em veuràs.
– Oh Magalí! Quan tu seràs
el peix de l’ona,
un pescador jo em tornaré:
te pescaré!
– Oh! Mes, llavors, si et fas pescaire,
ton volantí quan llançaràs
jo esdevindré l’ocell volaire,
vola que vola i volaràs!
– Oh Magalí! Quan tu seràs
l’ocell de l’aire,
un caçador jo em tornaré:
te caçaré.
– A l’aucelleta més garrida
quan vulguis tu parar ton llaç,
jo esdevindré l’herba florida:
m’amagaré pels pedregars.
– Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la margarida,
jo l’aigua clara em tornaré:
te regaré.
– Si tu et tornesses l’aigua pura,
jo esdevindria nuvolàs,
i endreçaria, a la ventura,
cap a l’Amèrica mon pas.
– Oh Magalí! Si tu te’n vas
lluny per l’altura,
l’aura de mar jo em tornaré:
te portaré.
– Mes si tu et fas la marinada,
quan de seguir-la provaràs
jo esdevindré la calorada
que escampa el sol quan fon el glaç!
– Oh Magalí! Quan tu seràs
a soleiada,
la sargantana jo em faré
i te’m beuré.
–
Si et fas rèptil de dura esquena,
quan pel pedreny t’amagaràs
jo esdevindré la lluna plena
qui dels bruixots fa llum al pas.
– Oh Magalí! Quan tu seràs
lluna serena,
jo blanca boira em tornaré:
t’embolcaré.
– Mes, si la boira m’emmantella,
encara presa no em tindràs,
jo esdevindré rosa-poncella
entre espinals, i no m’hauràs.
– Oh Magalí! quan tu seràs
la rosa bella,
la papallona jo em faré:
te besaré.
– Corre que corre, bé et pots moure!…
Jamai, jamai m’agafaràs:
jo de l’escorça d’un gran roure
me vestiré sens fer-te cas.
– Oh Magalí! Mes no seràs
encara a lloure:
jo branca d’heura em tornaré:
t’abraçaré.
– Quan et creuràs tenir-me estreta,
sols un vell roure agafaràs;
seré a Sant Blai ben tancadeta,
i el monestir barra ton pas.
– Oh Magalí! Mes, si tu et fas
monja blanqueta,
el teu confés jo em tornaré:
t’escoltaré.
Si del convent passes la porta
totes les monges trobaràs
cantant responsos amb veu forta
i amortallada allí em veuràs.
– Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la pobra morta,
llavors la terra em tornaré
i aquí t’hauré.
Ja de ma fe et puc dar fermança:
crec ton parlar que no és fingit.
Mon anellet de recordança
deixa que posi en el teu dit.
– Oh Magalí! Com bat mon pit!
quina alegrança!
Mira els estels, oh Magalí!
empal·lidir!