Quan de nit te rodegen les ombres,
¿no veus foc, i més foc, i més foc,
que en immensa fornal t’encercola,
t’abraça, t’arbora,
devorant tes entranyes de llop?…
Cèsar, oh cèsar, ¿i tu pots dormir
quan te reclines damunt del coixí?
Quan els parpres la son te ve a cloure,
¿no veus sang, i més sang, i més sang,
com un mar d’infinites onades
rogenques, inflades,
que et munta a la gola i ofega bramant?…
Cèsar, oh cèsar, ¿i tu pots dormir
quan te reclines damunt del coixí?
Quan frisós en ton llit te rebolques
¿no veus morts, i més morts, i més morts,
com muntanya de carn que s’aixeca
molt alta, molt alta,
damunt teu desplomant-se de cop?
Cèsar, oh cèsar, ¿i tu pots dormir
quan te reclines damunt del coixí?…
Quan de nit a ton Déu t’encomanes,
¿no veus punys, i més punys, i més punys,
que s’aixequen de tota la terra,
que es crispen, que branden,
i en ton crani s’abaten feixucs?…
Cèsar, oh cèsar, ¿i tu pots dormir
quan te reclines damunt del coixí?
