Envoltat i entregat al desesper,
opto per sentir i no veure-hi.
Per sentir i no pensar tan sols durant
un breu instant;
que em fa sentir alhora etern i efímer,
sol i absurd, boig i geni, inerme però lliure.
Frego la llàntia màgica, vetusta.
Revifo amb traça la flama vella i sàvia.
sol i absurd, boig i geni, inerme però lliure.
mai esmorteïda, malgrat els basts
esforços de la Raó: Aquella destra fetillera,
pèrfida i freda cobejosa de poder, que
recòndita en les grutes més pregones de la ment,
trama el següent garbuix per ensarronar-me.
La pugna, rude però noble,
exigeix el millor de mi:
A les fosques tenebres
atio un cop més la branda d’ Aglaia.
Aquella torxa latent que mai m’enganya.
Cicerone fidel a través de les foscúries
més inhòspites de les cavernes del Ser.
