Quan jo n’era un marrec,
somiava viure le sbogeries
que encara no he fet,
i ara ens queden per fer.
No sé ben bé perquè,
m’encanta que vinguis a despertar-me
i se’m posi malament,
el teu cafè amb llet.
Demà em despertaré,
muntaré una festa a casa teva
i no em convidaré,
però vindré igualment.
Seré més fort que tu,
quan em calguin forces per aguantar-me
i riuré mirant al cel,
cridant des de lluny.
No n’hi ha prou, que la música no pari…
I ne’m sé avenir,
com el temps m’atrapa no hi ha manera
i tot segueix igual
però tan diferent.
Vindré sense pensar,
el dia que pensis que em necessites
i et trobaré a faltar,
quan et falti somiar.
Només vull cantar que estic encantat d’estar al teu costat…
No n’hi ha prou, que la música no pari…
