T’has obert al món i tot et sembla discordant,
les cordes que has trencat no et tornaran la són.
El cor de la ciutat batega i tu no el pots sentir,
les coses per ahí estan d’un gris pujat.
No és tan pesat.
Tu i els teus amics no deixeu de conmiserar-vos
perquè es trobeu sols, quin patetisme absurd.
Mentre pels carrers les xiquen brollen als cafés
i no veieu que són lo més dolç que té el món.
Sou tan pesats.
I lo que és millor: ja saps que no existeix l’amor,
tan sols hi han moments que vius amb il·lusió.
Tots eixos moments passaran prompte a ser records
d’això que has tingut o que ja has perdut.
I no és tan pesat.
Les ganes bullen inabastables:
tornes a escorrer’t prompte.
No és tan pesat.
