Amor, no escoltis gaire, tingues fe,
i guarda, vora meu, les esperances.
Ja tornarà la calma, el vent serè.
Ja tornarà la pluja d’aigües manses…
Ens diran que és inútil l’espera;
que la pluja, si ve, duu la mort;
que potser no hi haurà primavera;
que ha fugit de la terra la sort.
Que no cal que parlem de bonances;
que és absurd que diguem: Sentiment;
que oblidem que han promès benaurances
i que el cor ja no parla a la gent.
Però nosaltres dos, encara,
esperem i estimen, que és millor,
i creiem que una vida més clara
quedarà pels que volen claror.
Ens diran que és inútil l’espera;
que la pluja, si ve, duu la mort;
que potser no hi haurà primavera;
que ha fugit de la terra la sort.
Amor meu, deixa’ls, deixa’ls cridar…
I esperem, en silenci, demà.
