La Maria s’adorm
i a fora el vent la bressola
‘Rum, rum’ entre les branques
Una remor com de mar
La Maria s’adorm
I desitjos i encanteris amagats
a la panxa d’una nina
li bressolen la son
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
I els llençols en veles de paper d’arròs
I se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
I llagostes d’ales d’aigua
I que després
sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga, amifa dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
Que no et facis vella sense fer-te gran
Que no et facis gran sense créixer
Que no perdis la inèrcia del somriure
Que no oblidis la urgència del moment
Que sentis que formes part d’una tribu
i que respectis el seu cos
Cuidem-nos
Però vegis que només és una canoa
oa oa oa
Que no et senti dir mai:
“Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors”
I que entenguis que estimar
és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú
t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui:
“T’estimo, però no ho sé escriure”
I que quan us veieu, els vostres ulls
Els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes
No siguis com tota aquesta gent
que fa la veu trista per telèfon
Que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
Que si te’n vas, sentis a dir-te:
“Quan me mori, quan me mori, enyoraré enyorar-te, enyoraré enyorar-te”
Que arribi l’hivern a la primavera de la vida
I que recordis que tots parim pels ulls
i que la gent és qui és
El que s’és
o el que li deixen ser
i que entenguis que delires
i confies per un instant que no ho fas
Que un dia un noi o una noia et digui:
Estic enamorat de la imperfecció del teu cos
De la lluna dels teus pits
De la carn de la teva cara
De l’aigua dels teus ulls
I el desig que vol – sense saber què vol –
Em xiscla a cau d’orella:
Que la memòria no et sigui massa fràgil
i et sàpiga donar contínuament a llum
i que et cuidis i et deixis cuidar
i que estimis i et deixis estimar
Que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre
I després, i després, i després, silenci
Sigues només un infant que fa gargots
Procura mantenir la teva innocència lluny de l’abast dels adults
I que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
Per una punyalada amable
Per una tendra esgarrapada als llavis
No siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu
Només una guixada a les pupil·les
Procura mantenir algun desig incomplert
I sempre purs els orificis del cor:
Boca, ulls, nas, orelles
i estigues contenta
No et venguis mai per una droga de tranquil·litat
Per una punyalada amable
No siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu
I estima, estima i deixa’t estimar
estima i deixa’t estimar
estima i deixa’t estimar
No siguis mai de ningú
estima i deixa’t estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre
