Ni t’ho imagines

Ni t’ho imagines,
quantes vegades torno al lloc dels mil prodigis,
a aquell castell penjat d’un fil del precipici
on els estels fan que la nit sigui perfecta.

Ni t’ho imagines,
com perdo el nord quan els teus ulls em persegueixen
i omplen de vent el vell vaixell que ja navega
un altre cop sense cap por de les tempestes.

Ni t’ho imagines, ni t’ho imagines…

Ni t’ho imagines,
la màgia immensa i la tendresa quan m’abraces,
quan em preguntes, quan et responc, quan descobreixes
altres colors en el teu cos que tu ignoraves.

Ni t’ho imagines,
el gran tresor que m’he trobat sense adonar-me’n,
quan ja em rendia va i apareixes com les fades
i fas que cregui en mi i que m’estimi altra vegada.

Ni t’ho imagines, ni t’ho imagines…