El cigarret i sense un ral
fumat a l’alba democràtica.
La por, el remordiment de qui
té el coll penjat del fil més fi.
El capellà correcte i destre
i la pietat al finestral
per a aquell que no té, ho proclamo,
ni déu ni mestre.
El que trameten en cistella
com un paquet, a alguna estrella
que ha caigut freda i resta encesa
i aquest esquitx de rosa encesa.
I l’advocat a la minuta.
I l’alba amb vel, que es desespera
per un plor que no té, ho proclamo,
ni déu ni mestre.
Els instruments dels homes justos
i el pi o el roure, això va a gustos,
que han anat creixent en el suplicis
i van moblant els sacrificis.
Aquest procediment que invita
els que la societat vomita
perquè no tenen, ho proclamo,
ni déu ni mestre.
I L’evangeli amb comptagotes
que farà agenollar els imbècils,
i que fica a l’horror civil
un poc de noblesa i d’estil.
Aquest crit a l’hora concreta,
i la paraula de profeta,
jo la reivindico i proclamo,
ni déu ni mestre.
