encara arbores amb ironia
desafiant les celles
i t’empasses l’infinit
Mans que dissenyen paraules
Esguards com grumolls al cor
El tacte de les fulles seques en una tardor buida
De mirades que destil·la la veu humida
Mentre viatges amb els ulls des de l’ampit del record
I després de tant amors ferits
sura encara el desig
com un botó de foc
que, mig ceg, surfeja l’aigua
i recorda un calfred,
un càlid i inconscient vertigen
I s’envolta immortal vers el ponent
com una flama de llum
que desarma l’horitzó.
