Muntanyes regalades
són les del Canigó
que tot l’estiu floreixen,
primavera i tardor.
Jo que no l’aimo gaire,
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire,
la vida del pastor.
El pare m’ha casada,
m’ha donada a un pastor,
ell se’n va a la muntanya,
jo resto al Rosselló.
Jo que no l’aimo gaire,
jo que no l’aimo, no.
Jo que no l’aimo gaire,
la vida del pastor.
Ell beu de l’aigua clara,
jo bec vi de lmillor;
ell dorm damunt la palla,
jo en llençols de cotó.
El menja pa moreno,
jo em menjo del flecó;
ell cull brotets de menta,
jo floretes d’olor.
