Quan se sap que el sopar serà l’últim menú,
arribat el moment prop de la tenebror,
ja no importen parents, enemics ni ningú,
aleshores jo dic: morir-se és el millor.
Morir-se és el millor, aleshores jo dic,
quan s’han assecat els ulls que no ploraran més,
i el sudari serà el nostre últim abric,
tenim por del després, por que no hi hagi res.
Por que no hi hagi res, tenim por del després,
i veiem que hem jugat a viure i a cridar,
a sentir, a escoltar, que cap foc ens ha encès
i patim un moment abans de claudicar.
Abans de claudicar i patim un moment
ens deixem anar tots amb el fred dintre nostre
ja no som el que érem, ja no som el que som,
i acabem sempre igual de cara al cel o al sostre.
De cara al cel o al sostre, acabem sempre igual
maleït sigui el dia que vam dir tant se val,
si arribar el moment no hi ha cap resplendor
aleshores jo dic morir-se és el pitjor.
