Jo no sé com has guardat la bellesa entre l’infern
ni com vas poder fugir de l’horror que t’ha esquinçat.
Quan et llepo les ferides veig al fons del teu esguard
el que no puc esborrar: que hem nascut en mons a part.
Més enllà dels oceans, més enllà del crit del mar
on la pluja té l’arrel beneïda per Al·là.
On la lluna cau dels estels sobre un món empolsegat
s’han trobat els nostres cors en un pont que hem aixecat.
En aquests temps que ens ha tocat no serveix la veritat
fem un temps pel nostre amor ple de vida entre la mort.
Acompanyen els estels el camí que hem inventat
el teu cor amb el meu cor per damunt dels mons a part.
Amb la sang i la foscor que hem après a tuejar
no tenim altre moment, no l’hem pogut triar.
La tristesa de la mort dels nostres mons separats
prò que doni el nostre amor tot allò que pot donar.
