Vaig prometre’t un castell i no tinc ni una casa,
passejar-te en un vaixell i no sé dur una barca,
i quan menys podia dir sols parlava i parlava,
no sé com encara em pots mirar a la cara.
Vaig voler dur-te a Palau però em van prendre l’entrada,
i al posar-te el món als peus vas perdre la sabata,
i quan vaig saber què dir sols callava i callava,
no sé com encara em pots mirar a la cara.
Rient-me del viu i el mort vaig deixar de beure fort,
vaig tancar totes les portes i vaig baixar les persianes,
i vaig tapar les escletxes per on entrava la llum.
I creient-me que era etern vaig comprar un palco a l’infern,
i em vaig instal·lar al teatre jugant timbes amb el diable,
i vaig perdre el que tenia però que mai no va ser meu.
Però vaig prometre’t jugar a un joc on mai no es pot fer trampes,
que em tindries sempre a prop quan et fes molta falta,
viure no és molt ni poc però és tot el que ens passa,
potser per això encara em pots mirar a la cara.
