A la més guapa del poble,
la més dolça, la més fina,
de totes la més bonica,
no l’estimava cap home.
En son caminar tenia
més fermesa que una torre.
Ai de mi! Sóc músic pobre,
rodamón de trista vida.
Vaig sentir el meu cor orfe
trobar sentit a la vida,
en veure-la anar a missa
mentre començava a ploure.
Li vaig dir que si em volia
jo esdevindria el seu home.
Agafi les seues coses
i ens casàrem de seguida.
Quan arribarem al poble,
on ella llar hi tenia,
vaig sentir que em moria,
sense forces ni per córrer.
Perquè es tragué la faldilla,
després la faixa es va traure,
i en compte d’haver petxina,
penjoll tenia entre cames.
