“Minyó que no et vols casar”,
diuen ties i cosines,
les comares, les veïnes
i també algun capellà.
Senyor, jo em casaria,
avui fos i no demà,
però em temo que la tria
duria un tràfic casolà.
Que el papà vol nora rica,
la mama, fina i bonica
i que parli en castellà.
La noia que em fa denteta,
sols Déu sap perquè serà,
la gent diuen que és lletgeta,
no li sobra un pesseta
i en matèria de parlar
dubto molt que mestre Fabra
– si del cel se t’escoltava-
trobés mots per esmenar.
Tard o d’hora vindrà un dia
que aniré davant l’altar
lluny de l’escenografia
del jaquè i el farvalà.
Sense ties ni cosines,
les comares i veïnes,
sols em cal un capellà.
Sobren parentes mudades
que no poden caminar
i senyores disfressades
amb barrets de manllevar.
Minyó, que no et vols casar.
