Si la Raó s’esfondra en el No-Res,
A què aferrar-se si tot cau en caiguda lliure?
Caiem de ple a l’Infinit, a la Mort: Abisme de perdició infinita!
I els pensaments, per què sembla que surin?
Que ens sobrevisquin?
Més enllà de la ment
les brúixoles racionals no serveixen.
Que n’és de dura l’armadura
dels prejudicis.
A la riba més llunyana,
fúnebre i macabra,
ja degustes l’amargor de la follia,
i el Misteri s’esfondrà en tu.
L’irracional apareix
i el Jo fa cara d’espant i s’amaga.
No accepta la derrota, ni pot vèncer la paradoxa.
A la riba més llunyana,
fúnebre i macabra
ja degustes l’amargor de la follia,
i el Misteri s’esfondrà en tu.
I és pur sentiment contemplar
les teves pròpies ruïnes.
I llavors la bogeria mai t’havia semblat tan lúcida…
Pels camins boscosos de l’Irreal. Irreal!
Intuint-te i no sabent-te la geografia Infinita,
requereix de la sensibilitat.
Fins que no et vegis desmembrat de tot, pel Tot!
i l’orgullosa Raó, ofegada
perquè no sap ni mai sabrà nedar
als rius Infinits de la teva sang,
no t’inspiraràs ni realment viuràs..
A cops de destral d’Irracional,
aprèn l’Homo sapiens.
