Quan van venir,
duien joies a les butxaques,
lluents com arcs de Sant Martí,
topazis i maragdes.
Jo era adormit,
en sabia poca cosa,
vaig tornar-me’n cap al llit;
tot allò em feia nosa.
I van riure de mi
quan els vaig dir que somiava
un somni recurrent,
ajagut amb qui més m’agrada.
I van riure de mi,
quan els vaig ensenyar
que a un plec de la cartera
hi duia el seu retrat.
Van tornar,
i els entenc i els entenia llavors,
però hi un temps per a cada pas:
les fruites surten de les flors.
I van riure de mi,
quan els vaig dir que somiava
un somni recurrent,
ajagut amb qui més m’agrada,
però van riure de mi
quan els vaig ensenyar la seva foto,
i els vaig dir:
aquí la teniu,
mireu com somriu,
és tan maca,
és qui em fa estar viu,
i m’és igual,
si m’enteneu,
del tot igual,
tant me fa.
