Ja no canto sol, ara soc la veu sols.
La veu de tot allò que l’home ja ha fet pols.
Dels avis republicans, de les panxes dels nens morts de fam.
Soc l’ànima del foc, la compassió del bosc.
La inèrcia del mar de fons, les llàgrimes dels mussols.
Al veure que és negre nit quan el dia feia goig.
Si tots farem la mateixa fi en un gra de pols,
en una espurna de llum,
no entenc llavors perquè ens cega l’or;
l’ego ens deixa sords, la por ens fa muts.
Res és clar, ens deixarem anar, caient al buit.
Serem cendra abonant la pau.
Il·lustre capsigrany, para esment al dany.
Pels fills de bons collons també cremarà el forn.
Petjades d’elefant controlades per cervells de pam,
seguint la direcció, l’abisme, la implosió.
Però algun ja se’n salvarà dissolent l’ego abans;
acceptant l’eternitat, la fi de tot com a part.
Si tots farem la mateixa fi en un gra de pols,
en una espurna de llum,
no entenc llavors perquè ens cega l’or;
l’ego ens deixa sords, la por ens fa muts.
Res és clar, ens deixarem anar, caient al buit.
Serem cendra abonant la pau
