Mentre he estat plorant
en solitud i sense planys
els meus ulls no hi podien veure,
res podien veure.
I mentre he estat plorant
pel pes d’un altre desengany
s’embarbussaven les paraules
mai no explicades.
I al meu voltant
tot era fosc, tot era estrany
i enyor del que mai no vaig viure,
no vaig saber viure,
i ara els anys em feien gran,
en un carrer sense sortida.
I he estat plorant
sense sentir-me important
sense olorar la primavera,
sense demostrar-te que
et vaig estimar tant
i que esperava algun gest
perquè el meu amor a cegues
queia novament per l’esvoranc.
I vaig lluitar per anar endavant,
hi vaig deixar els millors anys
i vaig fer tot el que podia,
tot el que podia.
I mentre he estat plorant
no he vist la flama dels rosers
i s’han mullat tots els meus somnis
i tinc els peus ben ensorrats al fang
però vull tornar a plantar roses al fangar.
Perquè he après que ningú no em podrà jutjar
i que em mereixo un gran respecte,
tot i molt respecte!
perquè els rius que he fet brollar
un dia arribaran al mar
havent saltat mil entrebancs
i el sol vindrà a bronzejar-me
i podré cantar-te que et vaig estimar tant,
però el tren s’anava allunyant…
Mentre he estat plorant
no recordava aquells anys,
aquelles tardes i capvespres
vull tornar a fer-les
per un dia recordar
que no vaig ser insignificant.
