Ésser viu, després de tot.
Mans i màquines et palpen per tots cantons.
Quan plorar serveix de poc,
els maldestres no n’apagaran el foc.
Segueix el riu, fill meu, ets fort;
sens mirar enrere, no t’atemoreixi la mort
Intrínseca en la vida com l’amor
que faré que aflori a dins teu, per ells, en cada racó.
Empremtes embardissen el camí.
Amor, crits, llàgrimes, es disputen a mitjanit.
Ja podem partir d’aquí,
anomenar-ho alleugera aquell neguit.
Jo no soc el meu cos,
no sóc tampoc la meva ment.
Jo, el que soc: res i tot al mateix temps, naturalment.
Jo no soc el meu cos,
no sóc tampoc la meva ment.
Jo, el que soc: res i tot al mateix temps, naturalment.
Vull ser present.
Mare Terra, Pare Cel, arreleu-me en aquest sòl fèrtil tan sols meu.
Sistemes amb tants i tants estels.
Dins tanta boira, recol·locar-se és imminent.
Shakti, mare divina, tants volem pau en la guerra que treu la vida.
Hi hagi amor, hi hagi harmonia,
en el teu úter lluminós que ens dona vida.
Jo no soc el meu cos,
no sóc tampoc la meva ment.
Jo, el que soc: res i tot al mateix temps, naturalment.
Jo no soc el meu cos,
no sóc tampoc la meva ment.
Jo, el que soc: res i tot al mateix temps, naturalment.
