Quan riu avall veiem la riba
on hem assaborit la vida
d’algun amor al llarg del temps…
Veiem com neix un altre dia
entre paisatges que conviden
a ser feliços novament…
I a cor batent hissem la vela
d’una altra barca més lleugera
sense saber cap a on anem..
Així comença aquest viatge,
sembrat d’esculls i de miratges,
d’un altre amor, i els seus turments
Algun torrrent d’aigua salvatge
irromp i ens fa malbé la calma,
i prova d’emportar-s’ho tot…
I tenim por d’un nou nafragi
quan la fidelitat s’acabi,
quan s’esvaeixi el nostre amor.
Més lluny, el corrent se’ns embruta,
cap els esculls de la discòrdia,
on ja ni ens reconeixem…
Desprès la terra se’ns embruta,
l’enuig ens l’ha feta malbé.
Quan el camí és molt llarg encara,
ens queda un lloc per fer-hi escala:
l’hostal del gelós i el rancor…
Ens hi embriaguem amb ira
i ens adonem que no canvia
aquest amor, que és amargor.
Peró, quan ja tot va a la deriva,
l’aigua del riu es fa més viva
i l’horitzó és infinit…
I descobrim que cada riba
és un jardí per fer-hi vida:
terra promesa de l’oblit.
