De records teus arreu en tinc
i amb ells em vaig topant,
el passadís està farcit
de temps al mar d’oblit.
Lluny queda el tacte dels teus dits,
i l’àcid gust d’aquelles nits,
la tèbia llum que irradia
la bogeria i el desig.
No creguis pas que si hem caigut
no ens tornarem a alçar,
ja res no dol ja res fa mal,
no cal fer-s’hi mes sang.
Cremat al foc de vanitats
l’orgull suïcida i malaltís,
boig gira l’hèlix trencant la nit
estrip impàvid del seu pas.
Però avui estic plantat,
mirant aquest cel blau,
d’aquest hivern estrany
que no vol marxar.
I veig l’ocell com va,
horitzó enllà,
mentre tu i jo seguim
sense abaixar el cap,
mirant endavant.
No sabria com guardar
un mirall trencat,
sense tu no hi ha final
que em pugui consolar.
